3 maig 2017

Dia Mundial contra l’Assetjament Escolar

El 2 de maig és el dia Mundial Contra el Bullying o Assetjament Escolar.

Us presentem a la psicòloga de la Fundació ANAR que ajuda a menors, famílies i amics contra l’assetjament escolar.

A l’altra banda del telèfon contra l’assetjament escolar: “Em trobo a nens que porten patint molt temps”

Yanire és la veu que està a l’altre costat quan un nen o nena que pateix assetjament escolar truca al telèfon de la Fundació ANAR demanant ajuda. Fa sis anys despenjant l’aparell i escolten als menors que trien aquesta via per trencar la barrera de la por a explicar el que els passa. També diuen moltes famílies, sobretot mares, que, diu la psicòloga, “pateixen les mateixes seqüeles que les víctimes”.

Aquest recurs està en marxa des de 1994 i des de novembre funciona a simultani al que ha posat en marxa el Govern per la mateixa finalitat. ANAR funciona com un primer tallafocs per escoltar i orientar, “però no pretenem fer de teràpia perquè això no es fa per un telèfon”, assegura la psicòloga.

Què es troba quan despenja el telèfon?

Em trobo a nens i nenes que porten patint molt de temps, amb tristesa i angoixa. Normalment la situació porta allargant un temps, no és recent. També a famílies o als amics de les víctimes. Molts ens diuen que no poden més i estan desorientats sobre què poden o han de fer. Per a ells és un pas gegant perquè s’estan decidint a comptar a una persona adulta que no coneixen de res una cosa que els afecta molt.

Els costa explicar-ho?

A molts, si. De fet és molt comú que facin un primer acostament per veure què passa, explorar què és això del telèfon. I després tornar a trucar temps més tard. Nosaltres fem informes de tots els casos, encara que no els identifiquem perquè ni tan sols ens apareix el número des del qual diuen, perquè si tornen a contactar no tinguin la sensació que han de començar a comptar de zero.
Cada cas és un món i requereix una valoració que fem en equip. No podríem orientar un nen a fer un pas si no sabem si a casa està protegit, si els seus pares poden donar passos davant del col·legi, si tenen profe amb el qual tene confiança. Anem dirigint les preguntes i, en funció del que ens expliquen, donem prioritat a un aspecte o un altre, sempre amb preguntes obertes.

I com es respon a un menor devastat per l’assetjament?

Som un equip de psicòlegs que ens hem format per això. El més important, crec, és la calidesa en el to de la veu per generar un ambient de confiança. Intentem que la persona es vagi sentint còmoda i es prengui tot el temps que necessita per explicar el que vulgui explicar, respectant els seus silencis i gestionant les preguntes respectant els seus ritmes.

Senten culpa?

Normalment tenen l’autoestima baixa i moltes inseguretats. Intentem dotar-los de recursos per enfortir l’i que entenguin que el que passa no és culpa seva. Reforçar que si s’està sentint trist, ha fet molt bé al explicar-ho. De vegades ens toca contenir.

Només escolten o també intervenen i avisen a qui correspongui?

La nostra acció es basa sobretot en escoltar i dirigir, explicar-los a on poden acudir. Tenim diversos nivells d’intervenció: el primer és l’exploració i la recerca de suports en l’entorn del menor, que és fonamental; el segon, si s’arriba a ell, la derivació al nostre departament de recursos socials i jurídics; el tercer, si no hi ha suports o en casos molt greus, intervenim amb serveis socials o de protecció del menor. En qualsevol cas, res és un ‘abc’. Orientem tot el que podem i empoderamos, però no estem aquí per substituir a una teràpia presencial.

Criden moltes mares i pares?

Sí, hi ha un telèfon per a adults i diuen sobretot mares. Però també avis o amics. Per a tots ells és molt dolorós portar els nens a un centre escolar i que li estiguin assetjant. Quan troben algú que els orienta, els tranquil·litza. Però hi ha seqüeles, de fet, vam detectar-hi les mateixes que tenen els nens i nenes: tristesa, ansietat, angoixa, inseguretat … Trobem a famílies molt preocupades que en molts casos no se senten recolzades pel centre escolar dels seus fills. El viuen des d’aquesta perspectiva de: “El meu fill està patint i no es fa res”. Amb frustració.

Ha atès a famílies de assetjadors?

Sí, també. Pares o mares d’adolescents sancionats per assetjament. Al final, s’estan comportant de manera agressiva per algun motiu. Si utilitzen la violència com a recursos, intentem indagar, amb ells, en per què. Per què no pot posar-se al lloc de la persona a la qual fa patir. I sempre els redirigim a professionals específics perquè puguin treballar amb ells.

Avui rep més trucades que fa sis anys?

Moltíssimes més.

Hi ha més assetjament o és més visible?

No sé si hi ha més assetjament, però sí que quan no li poses nom a alguna cosa, si no saps que t’està passant a tu, li lleves importància a la violència. Al final això fa que no demanis ajuda. Donar-ho a conèixer, que la gent sàpiga de què estem parlant i sàpiga les seves característiques t’ajuda a identificar-lo si ho vius o si ho veus en el teu entorn.

S’està començant a trencar el silenci?

L’últim informe que hem fet amb la mostra dels casos que ens arriben a través del telèfon diu que sí, però això és només una mostra. No extrapolable a tot. Amb el que hem pogut analitzar veiem, i així ho percebem també les persones que agafem el telèfon, que els amics i companys de la víctima d’assetjament reaccionen més. I el paper dels espectadors és importantíssim.

En el seu últim estudi, ANAR diu que els casos que s’han atès són més greus i afecten nens més petits.

Tornem al tema de la mostra. És el que hem vist pel que coneixem i sí tenim aquesta percepció que hi ha més violència física. Encara que el més recurrent segueixen sent els insults, les humiliacions … a classe i a través de les xarxes, el que provoca que no només pateixi en l’entorn escolar sinó també fora. I això complica les coses.